La idea de tenir rucs va ser d’en Jordi. Quan m’ho va dir vaig pensar, què estàs dient? Que tinguem rucs? Em va respondre que es menjarien l’herba que creix en el camp de casa i que més endavant podrien anar a desforestar fins i tot el bosc. Ja em va semblar prou bé i així em va convèncer. La veritat és que soc fàcil!
Una cosa si estava clara, seria un ruc català! És una raça en perill d’extinció i autòctona de Catalunya. Robust, fort i de pèl negre excepte a la boca, els ulls i la panxa que les té blanques.
Finalment, ens vam decidir per tenir dos rucs, ja que resulta que si en tens un i més endavant en vols un altre poden tenir problemes i conflictes territorials. Així doncs, dos rucs! També ens van informar que és millor un mascle i una femella per tal d’evitar autoritarismes i que el mascle estigues castrat, que tot i que no podria tenir descendència seria més manso i més fàcil de cuidar i relacionar-se.
L’Esteve ens va parlar d’en Trau, un ruc de nou anys ja castrat, un exemplar perfecte, manso i molt fort! I amb la Patarra va ser amor a primera vista. Era petita, només tenia quatre mesos, i havia estat acabada de deslletar, de fet un pèl d’hora, era prima i ben peluda! A més, són germans de mare! Ens va explicar l’Esteve i així va ser com vàrem trobar els dos rucs perfectes per la família a Can Gich.
Ara havíem de preparar la seva caseta amb un tancat ben assegurat per poder tancar-los però que alhora poguessin gaudir d’un bon espai per menjar herba i caminar. Vàrem aprendre a construir i vàrem fer 2 cases amb sostre. Una, seria la casa on resguardar-se de la pluja i on trobarien l’aigua neta i fresca i el pinso. L’altra caseta, ens serviria per posar la palla. Tot això amb una feixa de camp exclusivament per ells i amb la possibilitat de sortir a diversos camps depenent del dia.
Finalment, va arribar el dia que varen entrar per la porta, un darrere de l’altre. En Trau, sempre el primer, i la Patarra ben arrimada al seu darrere. Cal dir que l’Esteve ens va felicitar pel tancat i l’estable, la qual cosa ens va deixar molt tranquils, doncs aquí a Can Gich som molt respectuosos amb els animals i volem que se sentin a casa.
Els dos primers dies els vam donar espai, els observarem des de lluny, els posàvem pinso i ens apropàvem amb calma però res de tocar-los! Estàvem impacients perquè nosaltres ja ens els estimàvem i els volíem tocar. Al tercer dia ja vàrem poder començar a apropar-nos amb més tranquil·litat i fins i tot a tocar-los, però només una mica. En Trau es deixava més i la Patarra, que era més poruga s’amagava sempre darrere d’ell. Quan ja feia set dies que eren a Can Gich els hi vam poder posar les regnes i caminar amb ells d’un cantó a un altre.
Ara ja fa 3 mesos que viuen amb nosaltres i us podem assegurar que l’experiència és molt positiva. Es fan estimar i crec que, de mica en mica, els anem coneixent més. Podem dir que la Patarra és més sociable i juganera, sempre s’acosta allà on estem i intenta jugar amb la nostra samarreta. També vol jugar amb el Gich, el gos més menut de la família, i aquest va perdent la por a poc a poc i li segueix la rondalla. La Patarra però també és més rebel i a l’hora de tancar-los surt corrents en direcció contrària a l’estable i empeny al Trau incitant-lo a què faci el trapella amb ella. En Trau és menys sociable. No s’apropa voluntàriament però es deixa tocar sense problema. És bo, serè i tranquil. No posa resistència per anar d’un lloc a un altre quan els canviem de camp i ens transmet molta calma.
Si vols veure l’evolució d’en Trau i la Patarra, els nostres rucs, pots seguir-nos a Instagram, són dos dels protagonistes de les nostres fotos.